TREBALL D'ESTIU EXPERIMENTALS 3 ESO

El funcionament del cos huma en quant a la nutrició, la relació amb l'entorn i la reproducció.
En aquest espai del blogg e parlarem dels nutrients, de la funcio de nutricio,  y de la relacio del esser huma.


1.Funcionamient del cos humà en cuant la nutrició

En aquest apartat parlarem de que es un nutrient, cuants tipus de nutrients hi ha, i tambe explicare com es la funcio de nutrició.

Els nutrients

Els nutrients son molecules que poden ser absorides per les cel·lules del nostre cos, i els trobem en tota mena de aliments.

Hi han sis tipus de nutrients:

• Glúcids (sucres): son la principal font d'energia de l' organisme i, per tant, tenen una funció bàsicament energètica. Una part dels glúcids que es consumeixen corresponen a l'anomenada fibra. L sucra es l'aliment mes ric en glúcids.  
•  Proteïnes: bàsicament tenen una funció estructural o plàstica, ja que formen part de les estructures cel·lulars. Cal garantir una ingesta adequada de proteïnes, ja que en una dieta deficient pot alterar processos molt importants quant a les cèl·lules.                          
• Els lípids: constitueixen en un grup de nutrients molt divers, entre els quaks hi ha els greixos, que tenen una funció essencialment energètica. Altres lípids, com el colesterol, tenen una funció estructural. Els greixos pode ingerir-los a traves d'aliments d'origen animal o vegetal.
• Minerals: Alguns minerals son indispensables en la dieta perquè permeten que L'Organisme realitzi determinats processos. Per exemple: el ferro es molt important en la forma dels glòbuls vermells de la sang, el calci es indispensable en el desenvolupament ossos.
• Vitamines: són substàncies químiques no sintetitzables per l'organisme, presents en petites quantitats en els aliments i són indispensables per a la vida, la salut, l'activitat física i quotidiana. Hi han diferents tipus de vitamines:  Vitamina A, B-1, B-2, B-3, B-6, B-12, C, D, E, K.
• Aigua: Molts processos biològics que realitza el nostre organisme impliquen la pèrdua d'aigua i per tant, cal reposar la quantitat d'aigua perduda, Es recomana inerir de 2 a 3 litres d'aigua al dia.

                             aqui teniu els 6 tipus de nutrients amb els alimnts que

                                           li corresponen a cada u.

La funció de nutrició

en aquest apartat del blog parlaarem sobre: L'aparell digestiu, l'aparell respiratori, l'aparell circulatori, i l'aparell excretor, que son els aparell encarregats del process de la nutrició.

a. APARELL DIGESTIU

La funció del aparell digestiu és incorporar al cos els aliments procedents de l'exterior i processar-los, per tal que els nutrients que contenen puguin ser-hi absorbits. Perquè els nutrients es puguin assimilar i arribin a les cèl·lules cal que aquestes substancies es transformin en les seves unitats bàsiques , aquest proces es coneix amb el nom de digestió.

Organs de l'aparell digestiu:

esta format per el tub digestiu i les gladules anexes.

Tub digestiu: es un conducte que comença a la boca i va recorrent successivament faringe, esòfag, estómac, intestí prim i intesti gros, fins a acabar al anus.

Glandules anexes: son les encarregades de secretar substancies, que ajuden en el proces de digestio i són: les glandules salivals, el fetge, el pancrees i les glandules intestinals.

                                                           ·Aqui teniu una imatge en
                                                            la que surten tots els organs
                                                            de l'aparell digestiu, i com 
                                                            esta format.


b. APARELL RESPIRATORI

S' encarrega de captar l'oxigen del medi extern i expulsar el dioxid de carboni residual. Les celule necesiten oxigen per a la respiracio cel·lular, proces que genera dioxid de carboni residual.

organs de l'aparell respiratori: les vies respiratories i els pulmons.

Vies respiatories

Les vies respiratories sòn un conjunts d'organs que permeten la conduccio de l'aire, des de el medi extern, fins el interior dels pulmons.

• Les fosses nasals: son les dues cavitats que es divideixen internament el nas permeten l'entrada de l'aire  i actuen de barrera davant la possible entrada de partícules i petits organismes perjudicials.
• La faringe: es un tub de forma d'embut que es troba a continuació de la boca i de les fosses nasals.
• La laringe: es un conducte que comunica la faringe amb la tràquea.
• La tràquea: es un tub allargat, elàstic i format per anells de cartílag, que en el tram final es divideix en dues branques, dreta i esquerra anomenades bronquis.
• Els bronquis: són conductes formats també per anells de cartílag , i recoberts interior ment per un teixit  ciliar similar a les cèl·lules que entapissen la tràquea.

Els pulmons

són dues masses espanjoses, situades a la part toràcica i envoltades per una membrana elàstica anomenada pleura. A dins el pulmó, els bronquis es ramifiquen en estructures cada vegada mes fines, anomenades bronquíols. aquests bronquíols acaben en unes vesícules anomenades sacs alveolars.


Les funcions de l'aparell respiratori

tots els òrgans que acabem d'anomenar serveixen per realitzar bàsicament dues funcions:
ventilació pulmonar, i l'intercanvi de gasos.

VENTILACIÓ PULMONAR

es el proces mitjançant el qual l'aire entra i surt dels pulmons. aquest proces es possible perquè tant els pulmons com les parets toràciques son estructures elàstiques, capaces d'expandir-se i de contreure's.

La ventilació es produeix a traves de la inspiració i l'expiració.

-en la inspiració entrada d'aire de l'exterior als pulmons, el diafragma, que es un múscul situat a sota els pulmons, baixa capa avall fent que les costelles s'expandeixin.

-En la expiració, el diafragma puja cap amunt, i la caixa toràcica disminueix el volum i impel·leix l'aire dels alvèols cap a l'exterior.

L'intercanvi de gasos en els pulmons permet que l'oxigen passi dels pulmons cap a la sang i que el diòxid de carboni passi en sentit invers, de la sang cap els pulmons.

                                    ·En aquesta imatge teniu l'estructura de l'aparell respiratori


c.APARELL CIRCULATORI

L'aparell circulatori s'encarrega de fer arribar a totes les cel·lues de l'organisme els nutrients necessaris per al seu metabolisme i de recollir les substàncies de rebuig que s'hi agin produït.
Aquestes funcions es poden realitzar gràrcies a la sang i a una xarxa de conductes, anomenats vasos saguinis, que s'encarreguen de conduir la sang, pero hi ha altres substancies que no poden ser transportades per la sang i utilitzen altres sistemes: la limfa, i la xarxa de vasos limfatics.
Així doncs, l'aparell circulatori esta format pel cor, la sang, els vasos sanguinis, la limfa, i els vasos limfatics.

                                         ·aqui teniu aquesta imatge en la que demostra com esta 

                                          format l'aparell circulatori.

d.APARELL EXCRETOR

L'aparell excretor es un conjunt format per diferents organs que expulsen a l'exterior del cos substancies de rebui, inutils o perjudicials per a l'organisme, que s'han generat en el metabolisme cel·lular.

Els organs de l'aparell excretor 

L'aparell digestiu és l'encarregat d'expulsar les femtes, que són les restes dels aliments un cop digerits.
Les femtes no són generades per les cèl·lules i, per tant, segons a la definició estricta d'excreció, cal considerar que la seva eliminació no correspon a l'aparell excretor, sinó a l'aparell digetiu.
En canvi el dioxid de carboni sí que es genera a les cèl·lules i, pertant els pulmons i les vies respiratories sí que es consideren òrgans excretors.
tenint en compte les consideracions anteriors, entenem que són components de l'aparell excretor els òrgans següents:

tenim els organs que eliminen l'orina que son els: ronyons, vies urinàries i bufeta de l'orina. Tambe tenim els organs que eliminen dioxid de carboni que son: pulmons i vies respiratòries. I per ultim tenim els orgas que eliminen les toxines, i aquests organs son: les glàndules sudorípares.

2. La relació amb l'entorn

En aquest segon apartat de el blog, parlarem sobre com es relaciona el ser huma (funcions de relacio, sistema nervios, organs dels sentits, i el sistema hormonal.

a. FUNCIÓ DE RELACIÓ

Relació: La relació es la funcio de captar informacio, despres poder analitzar la nostra situació i poder reaccionar de la forma mes proposita.

Els essers viu necessitem adaptar-nos a l'ambient on vivim i per fer-ho hem de fer mecanismes que ens permetin agafar informació del ambient i tambe del nostre funcionament.
La informacio captada son els estimuls, i les estructures encarregades de captar els estimuls són els receptors, que es troben situats en els òrgans  dels sentits i en alguns òrgans interns.

Tipus de receptors

• Mecanics o mecanoreceptors: capten pressions (tacte i equilibri)
• Termics o termoreceptors: capten diferencies de temperatura (tacte)
• Quimics o quimioreceptors: sensibles a les substancies (olfacte i gust)
• Luminics o fotoreceptors: capten llum (vista)
• Propioreceptors: capten els estimuls interns del nostre cor.

b. EL SISTEMA NERVIÓS

El sistema nerviós és el conjunt D'Òrgans que s'encarrega de la recepció D'estímuls que venen de l'exterior  o de l' interior de l'organisme.
El control del funcionament de l'organisme i la ordenació de totes les seves activitats depenen del sistema nerviós central , que es troba a l'interior del crani i de a columna vertebral, i el sistema nerviós perifèric, formats pels nervis que surten del sistema nerviós central i pels ganglis nerviosos. El sistema nerviós perifèric sesten per tot l'organisme.

Teixit Nerviós

El teixit nerviós esta format per unes cèl·lules molt especialitzades anomenades neurones , i un teixit de sosteniment, la glia, que s'encarrega de protegir i proporcionar aliment a les neurones del teixit nerviós.
Una neurona presenta sempre tres parts: cos neuronal, les dendrites, i l'axó.

Sistema nerviós central

El sistema nerviós central està format per dos gran arees: L'Encèfal i la medula espinal.
Els axons empaquetats formen la substancia blanca dels centres nerviosos i també els nervis. Els cossos neuronals formen la substancia grisa.

L'Encèfal

Esta format per tres òrgans principals : el cervell, el cerebel, i el tronc encefàlic.
L'Encèfal conte els centres nerviosos que analitzen la informació recollida dels òrgans receptors o sensitius. Un cop analitzada aquesta informació, a L'Encèfal s'elaboren les respostes que seran enviades als òrgans efectors corresponents.

La medul·la espinal

La medul·la espinal te una longitud de 40 a 50 cm, depenent de l'estructura de la persona, i d'un cm de diàmetre. D'aquesta en surten 31 parells de nervis els nervis raquidis o espinals, que formen part del sistema nerviós perifèric i porten informació a diferents a diferents parts del cos.

sistema nerviós perifèric

Es la part del sistema nerviós que connecta els receptors sensorials amb els centres nerviosos i, aquests últims, amb els òrgans efectors . Està constituït pels nervis i els ganglis nerviosos, estructures sense protecció òssia , a diferencia de les que formen el sistema nerviós central.
Els nervis són estructures allargades formades per feixos d'axons per on transcorren els impulsos nerviosos.
Els ganglis són acumulacions de cossos neuronals on s'estableixen connexions sinàptiques entre les neurones.

Funcionalment, el sistema nerviós perifèric pot dividir-se en dues parts: sistema nerviós somàtic i sistema nerviós autònom.

• SISTEMA NERVIÓS SOMÀTIC: esta format pels nervis cranials, que controlen les funcions sensorials i motrius del cap i el coll.
• SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM: innerva els òrgans interns. A traves dels nervis que en formen part s'aconsegueixen controlar de forma automàtica.

Organs dels sentits

El sentit de la vista

El sentit de la vista o visio permet detectar els estímuls lluminosos per tal de percebre la forma. la grandària, l'aspecte, el color i la distancia a la qual es troben els diversos objectes del món exterior. Els ulls, conjuntament amb el nervi optic i certes estructures annexes, conformen l'organ de la visio.

• conjuntiva: membrana que entapissa internament les parelles i part dels glovuls oculars.
• Esclerotica: capa més externa del ull, molt resistent i de color blanc.
• Còrnia: part anterior de l'esclerótica, que és transparent.
• Coroide: capa intera de l'ull, de color negre, que forma l' iris en la seva part anteior.
• Iris: disc muscular que dóna el seu color caracteristic a l'ull.
• Pupil·la: orifici central de la coroide, pel qual entra una menor o major quantitat de llum.
• Retina: capa més interna de l'ull en el qual es formen les imatges que es transmeten a el cervell.
• Cristal·li: estructura elstica que actua com una lent.
• Humor vitri: líquid gelatinos que, conjuntament amb l'humor aquós, manté l forma esferica de l'ull.
• Nervi òptic: condueix els estimuls fins a la zona occipital de l'escorça cerebral, on's elavora la imatge conscient. 

El sentit de l'oïda

Ens permet percebe els sons, però tambe la posició i els moviments del nostre cos.

• Pavello auricular: la seva forma i els replecs de la seva superficie li permeten recollir les ones sonores.
• Conducte auditiu extern: condueixen les ones de so alhora que impideix l'entrada de microorganismes gràcies al cerumen que secreten unes glandules que conté.
• Timpà: membrana que vibra en arrivar les ones sonores.
• Estrep, enclusa, i martell: ossets que es mouen en vibrar el timpà i transmeten el moviment al líquid de l'interior del cargol.
• Cargol: estructura plena de liquid, que contè cel·lules receptores amb cilis que capten les vibracions del liquid.
• Canals semicirculars, utricle i sàcul: estructures responsables del sentit de l'quilibri.

El sentit del tacte

La pell es un organ que recobreix la superficie del cos, protegintlo davant diversos agents externs i participant en la regulació de la temperatura corporal. A la pell, s'hi localitza tambe el sentit del tacte sensible als canvis de pressió i temperatura de l'exterior. Tambe es troben a la pell els receptors que capten les sensacions de dolor.

Els sentits de l'olfacte i del gust

L'olfacte i el gust són sentits constituits per receptors químics que generen impulsos nerviosos quan son estimulats per substancies quimiques suspeses e l'aire o dissoltes.

Els receptors olfactoris es troben a la mucosa olfactoria, situada a la part superior de les cavitats nasals.

Els receptors del gust estan agrupats en les papiles gustatives.

3.La reproducció

Parlarem de la reproduccio humana. De l'aparell reproductor huma (masculi i femeni) les cèl·lules sexuals, cicle menstrual femeni, el proces reproductiu huma. (coit, fecundació, embaras, el part)

L'aparell reproductor huma

L'aparell reproductor huma esta constituit per diversos organs relacionats entre si i amb una estructura especialment disenyada per l'activitat sexual i la consecuecio d'embarassos. La funcio que te cada sexe durant la funció de la reproduccio es diferent, els aparells reproductors masculi, i femeni tambe son diferents. L'aparell reproductor huma, esta format per dos grups d'organs: els organs genitals interns, i els organs genitals externs.

La maduracio sexual dels humans implica que, en l'adolescencia, els nois i noies experimentin canvis que afecten a els organs genitals, aquests canvis són controlats per les hormones sexuals.

Hormones sexuals: són substancies fabricades per les gonades que determinen els caracters sexuals secundaris i controlen el funcionament de l'aparell genital.

a.a.APARELL REPRODUCTOR MASCULI

L'aparell reproductor masculi te cinc organs, dos d'ells (escrot, penis) formen part dels organs genitals externs masculins, i tres d'ells (testicles, conductes genitals, glandules annexes) formen part dels organs genitals interns masculins.

Organs genitals interns masculins

Els òrgans genitals interns son les estructures que produeixen espermatozoides i secrecions necessaries per transportar aquestes cel·lules cap a l'exterior.

Els organs interns masculins són: els testicles, els conductes genitals, i les glandules annexes.

Els testicles son les gònades masculines on es fabriquen els espermatozoides. Els conductes genitals condueixen a l'esermatozoide des dels testicles fins al penis i les glandules annexes fabriquen substancies que juntament amb el espermatozoides constitueixen el semen.

Organs genitals externs masculins

Els organs genitals externs masculins són: el penis, i l'escrot.
El penis es l'organ copulador i té la funcio de conduir els espermatozoides cap als organs genitals femenins.
L'escrot és una bossa de pell rugosa i prima que serveix d'embolcall  externs als testicles i que els protegeix fora de la cavitat abdominal.

a.b.APARELL REPRODUCTOR FEMENÍ

L'aparell reproductor femeni esta format per cinc organs: vulva (organs genitals externs femenins) ovaris, trompetes uterines, úter, vagina (organs genitals interns femenins)

Organs genitals interns femenins


Organs genitals interns femenins són les estructures on es produeixen les cel·lules reproductores o ovuls, i on  eventualment, té lloc la fecundació i el desenvolupament de l'embrió.
els organs genitals interns femenins són: els ovaris, les trompe uterines, l'úter i la vagina.

Els ovaris son les gonades femenines, on es fabriquen els ovuls. Les trompes uterines reben i condueixen l'ovul fin a l'uter, eventualment, en aquest trayecte es on es produeix la fecundació. L'uter es una cavitat que te com a funcio permetre la fixacio de l'ovul fecundat i el seu desenvolupament embrionari.
La vagina es el conducte que comunica l'uter amb l' exterior i serveix com a organ de recepcio del penis en el moment del coit.

Organs genitals externs femenins

La vulva  es un organ complex i està format per diverses estructures que protegeixen els orificis urogenitals de la dona i que tenen un paper actiu en l'estimulacio erotica. comprèn el mont de venus, els llavis majors i menors i el clitoris.

Les cel·lules sexuals

Hi han dos tipus de cel·lules sexuals: espermatozoides i els ovuls.

Espermatozoides

Els espermatozoides son els gametes masculins. Son cel·lules allargades, molt petites en comparacio amb l'ovul, que consten de tres parts: el cap, el segment mitjà, i la cua.


El cap conte el nucli amb l'adn i l'acrosoma, que es una vesicula plena d'enzims que ajudaran a dissoldre les capes de proteccio de l'ovul durant la fecundació.
El segment mitja esta ple de mitocrondis que proporcionen l'energia necessaria per tal que la cua es pugui moure.
La cua es un llarg flagel que impulsa l'espermatozoide.

Els ovuls

els ovuls les gametes femenins. Es tracta d'unes cel·lules grans en comparacio amb els espermatozoides i tenen forma esferica. Disposen d'una gran quantitat de sustancies nutritives de reserva que serviran d'aliment al nou esser durant les primeres fases del desenvolupament embrionari, en cas de produir-se la fecundació.
El proces de formacio dels ovuls rep el nom d'ovogenesi. en aquest cas cada cel·lules mare nomes produeix un ovul. La dona comença a ovular tambe des de la pubertat, però, a diferencia de l'home, deixa de fero en arribar la menopausa.

Procés reproductiu huma

El proces reproductiu huma esta fet en cuatre fases: coit, fecundacio, embaras, i el part.

1. El coit: es l'acoblament dels organs sexuals femenins i masculis, amb l'objectiu d'introduir els espermatozoides en la vagia femenina, on iniciaran el viatge a traves de l'uter fins a arribar a les trompes de fal·lopi. Els espermatozoides son ejaculars al fons de la vagina, on la majoria moren. Els que aconsegueixen sobreviure són empesos pels moviments de la seva cua i arriben al coll de la matriu, on queden envoltats per una secrecio.
2. La fecundació: es la unio de l'ovul amb l'esperatozoide. en el transcurs del coit, l'home diposita els seus espermatozoides dins la vagina de la dona. Un an creuat l'uter, remunten les trompes de fal·lopi i, si coincideixen amb el descens d'un ovul en una d'elles es produeix la fecundacio.
3. L'embaràs: es el proces de formació i desenvolupament d'un nou esser a l'interior de l'organisme de la dona. Comença despres de la fecundacio amb la formacio del zigot i acaba en el moment del part. Amb la divisio cel·lular es forma l'embrio, que es com es denomina el nou esser durant els tres primers mesos de l'embaràs.
4. El part: s'esdeve a les 38 setmanes de gestacio. comença amb la dilatacio del coll de l'uter es contreu fortament perque el fetus pugui sortir. Al final del part son expulsades a l'exterior totes les altres estructures desenvolupades a l'interior de l'uter durant l'embaràs, com ara la placenta. Així que el nado a nascut, el metge talla el cordó umbilica i el lliga per evitar la perdua de sang. Al cap d'uns dies, aquests tros de cordó es despren i deixa al ventre un cicatriu: el llombrigol o melic. Si l'expulsio del fetus te lloc quan encara no es viable, normalment abans del sete mes de gestació, es diu que s'ha produit un avortament.

Els grans problemes mediambientals del planeta

En aquest apartat del meu blog us parlare de dos problemes mediambientals que hi ha a la terra: canvi climatic, i perdua de biodiversitat.

1. CANVI CLIMATIC


El canvi climàtic és un canvi significatiu i durador en la distribució estadística dels patrons del clima en períodes que van des dècades a milions d'anys. Pot ser un canvi en les condicions climàtiques normals, o en la distribució del temps al voltant de les condicions mitjana. El canvi climàtic és causat per factors que inclouen els processos oceànics, les variacions en la radiació solar rebuda per la Terra, la tectònica de plaques i erupcions volcàniques, i les alteracions induïdes per l'home del món natural; aquests últims efectes estan causant l'escalfament global i el canvi climàtic s'utilitza sovint per descriure els impactes específics dels humans.
Els científics treballen activament per entendre el clima del passat i del futur mitjançant l'ús d'observacions i models teòrics. Perfils de pous de temperatura, nuclis de gel, registres de flora i fauna, els processos glaceres i periglacials, isòtops estables i altres anàlisis de sediments, i els registres del nivell del mar serveixen per proporcionar un registre climàtic que abasta el passat geològic. Dades més recents es proporcionen pel registre instrumental. Físicament Els models de circulació general s'utilitzen sovint en els enfocaments teòrics perquè coincideixi amb les dades climàtiques del passat, fer projeccions futures, i les causes i efectes d'enllaç en matèria de canvi climàtic.

Els factors que poden donar forma clima es diuen forces naturals o "mecanismes de forçament". Aquests inclouen processos com ara les variacions en la radiació solar, les variacions en l'òrbita de la Terra, la formació de muntanyes i la deriva continental, els núvols i els canvis en les concentracions de gasos d'efecte hivernacle. Hi ha una varietat de reaccions de canvi climàtic que pot amplificar o disminuir el forçament inicial. Algunes parts del sistema climàtic, com els oceans i els casquets polars, és lenta en resposta als forçaments del clima, mentre que altres responen amb major rapidesa.

Mecanismes de forçament pot ser "interna" o "externa". Mecanismes interns de forçament són processos naturals dins del sistema climàtic. Externs mecanismes de forçament pot ser natural o antropogènic.

Si el mecanisme inicial forçant és interna o externa, la resposta del sistema climàtic podria ser ràpid, o una combinació. Per tant, el sistema climàtic pot respondre abruptament, però la resposta completa a forçar mecanismes podrien no estar completament desenvolupada durant segles o fins i tot més temps.

clickeu a sobre de quest text,es un video en el que explica les consequencies del canvi climatic

2. PERDUA DE BIODIVERSITAT

La biodiversitat és el grau de variació de les formes de vida dins d'una determinada espècie, ecosistema, bioma, o un planeta sencer. La biodiversitat és una mesura de la salut dels ecosistemes. La biodiversitat és en part una funció del clima. En hàbitats terrestres, les regions tropicals solen ser riques mentre que les regions polars són compatibles amb menys espècies.

Entre els deu àmbits de la política, la pèrdua de biodiversitat és probablement el més controvertit. La diversitat de la natura és el resultat d'un procés evolutiu que va començar fa uns dos milions d'anys. En la recerca, per exemple, a la destrucció dels boscos tropicals en els últims vint anys, es fa evident que la humanitat està destruint aquest patrimoni a una velocitat increïble. Com era d'esperar, el debat sobre la biodiversitat està carregat d'arguments ètics, de vegades religiosos. Probablement va ser un biòleg que ha encunyat la frase "no posar etiquetes de preu en els meus papallones", però, la realitat econòmica posa "etiquetes de preu" a la biodiversitat cada dia, majoritàriament ignoren les consideracions morals plantejades pels experts.

El nombre d'espècies en perill d'extinció per les activitats humanes i el nombre dels hàbitats naturals o seminaturals són destruïts, fragmentats o modificats estan en constant creixement, desestabilitzant ecosistemes, provocant la pèrdua de recursos vitals juntament amb l'empobriment genètic i cultural.

Europa cobreix només el 7% de la superfície terrestre Terra, però conté una gran biodiversitat a causa de la fragmentació natural dels rius, les muntanyes, els mars, les influències de la glaciació, etc Les pressions sobre la biodiversitat europea procedeixen de tots els sectors de la societat, amb l'agricultura, la silvicultura i la transport és particularment responsable de la pèrdua i fragmentació de l'hàbitat.

Mesura de la pressió sobre la biodiversitat, malgrat una tasca ambiciosa, és essencial per proveir el debat polèmic amb la biodiversitat (amb sort) no controvertides, figures neutrals i objectives. Donada la complexitat de la qüestió, no s'ha d'esperar solucions perfectes. En descriure les amenaces a la "salut" dels ecosistemes amb només sis indicadors s'assemblen molt al que el metge li aconsellaria a un pacient humà: "deixar de fumar, beure menys, evitar menjars rics en greixos i caminar amb bicicleta cada dia." La major part dels següents indicadors són d'aquest caràcter més bé general. Ells no són un substitut per a un diagnòstic adequat, o un pla detallat per preservar un hàbitat valuós, però poden servir per monitoritzar públicament les majors amenaces per a la biodiversitat europea.

Tingueu en compte que aquest capítol se centra en les pressions sobre la biodiversitat terrestre. La biodiversitat dels ecosistemes marins es tracta dins del medi marí política separada camp i les zones costaneres. Afers dels ecosistemes forestals s'inclouran en el capítol biodiversitat, mentre que els aspectes econòmics, com ara el consum de fusta es tractaran en l'esgotament de recursos.

QUI TENIU UN DOCUMENTAL DE LA PERDUA DE BOIDIVERSITAT

La matèria

En aquest apartat parlare dels atoms, components  de  l'àtom,  models  atòmics,  ions,  isòtops,
radioactivitat. Estructura de la matèria, substància i mescla. Famílies de materials:
classificació i propietats característiques.


La matèria es considera generalment que qualsevol cosa que té massa i volum. El volum es determina per l'espai en tres dimensions que l'ocupa. La massa es determina per la seva massa en repòs, que es mesura per l'acceleració d'un cos té quan s'aplica una força. Com més gran és la massa, més lent és l'acceleració de la mateixa força.

L' ATOM

L'àtom és una unitat bàsica de la matèria que consta d'un nucli dens central envoltat per un núvol d'electrons carregats negativament. El nucli atòmic conté una barreja de protons carregats positivament i neutrons elèctricament neutres. Els electrons d'un àtom estan lligats al nucli per la força electromagnètica. Així mateix, un grup d'àtoms pot romandre lligats entre si, formant una molècula. Un àtom que conté un nombre igual de protons i electrons és elèctricament neutra, en cas contrari, té una càrrega positiva si hi ha menys electrons o càrrega negativa si hi ha més electrons.

COMPONENTS DE L'ATOM

Un atom te tres  de components, els protons, neutrons, i electrons.

• Protons:  és una partícula subatòmica amb el símbol P o P + i una càrrega elèctrica positiva d'1 càrrega elemental. Un o més protons estan presents en el nucli de cada àtom. El nombre de protons en cada àtom és el seu nombre atòmic. El protó nom va ser donat al nucli d'hidrogen per Ernest Rutherford el 1920, ja que en anys anteriors s'havia descobert que el nucli d'hidrogen podria ser extret dels nuclis de nitrogen per la col · lisió, de manera que era un candidat a ser una partícula fonamental i pedra angular de nitrogen, i la resta dels nuclis atòmics més pesants.
• Neutrons: és una partícula subatòmica de hadrons que té el símbol n, sense càrrega elèctrica neta i una massa lleugerament més gran que la d'un protó. Amb l'excepció de l'hidrogen, els nuclis dels àtoms consten de protons i neutrons, que per tant es fa referència col · lectivament com nucleons. El nombre de protons en el nucli és el nombre atòmic i defineix el tipus d'element de les formes atòmiques. Els neutrons són necessàries dins d'un nucli atòmic ja que s'uneixen amb els protons a través de la força nuclear; protons són incapaços d'unir-se uns amb altres per la seva repulsió electromagnètica mútua més forta que l'atracció de la força nuclear
• Electrons: és una partícula subatòmica amb una càrrega elèctrica negativa elemental.Un electró no té components que se sap o de la subestructura, en altres paraules, en general es pensa que és una partícula elemental. Un electró té una massa que és aproximadament 1/1836 que la del protó. El moment angular intrínsec de l'electró és un valor mitjà sencer en unitats de h, el que significa que és un fermió. La antipartícula de l'electró s'anomena el positró, és idèntica a la de l'electró, excepte que porta càrregues elèctriques i d'un altre tipus de signe contrari. Quan un electró xoca amb un positró, les dues partícules poden ser totalment aniquilat, produint fotons de raigs gamma.

MODELS ATOMICS


Model Dalton: La idea dels àtoms s'han proposat molt abans. Els antics filòsofs grecs havien parlat sobre els àtoms, però la teoria de Dalton era diferent, ja que tenia el pes dels mesuraments químiques curosos darrere d'ell. No era només una declaració filosòfica que hi ha àtoms perquè ha d'haver àtoms. La seva teoria atòmica, va declarar que els elements estaven formats per partícules diminutes anomenades àtoms. Va dir que la raó és un element pur és perquè tots els àtoms d'un element són idèntics i que, concretament, tenien la mateixa massa. També va dir que la raó d'elements diferien un de l'altre que era àtoms de cada element són diferents un de l'altre i, en particular, que tenien diferents masses. També va dir que els compostos consistia en àtoms de diferents elements combinats. Els compostos són substàncies pures pel fet que els àtoms de diferents elements estan units entre si d'alguna manera, potser per mitjà de ganxos, i no són fàcilment separades una de l'altra. Els compostos tenen una composició constant, ja que contenen una proporció fixa d'àtoms i cada àtom té el seu pes propi i característic, fixant així la relació en pes d'un element a un altre. A més va dir que les reaccions químiques implicades la reordenació de les combinacions d'aquests àtoms.

Model Thomson:  En aquest model, l'àtom està compost d'electrons , envoltada d'una sopa de càrrega positiva a la balança negativa dels electrons càrrecs, igual que amb càrrega negativa "prunes" envoltades de càrrega positiva "pudding". Els electrons es creu que està posicionada en tot l'àtom, però amb moltes estructures possibles per la col · locació de múltiples electrons, sobretot girant els anells d'electrons. En lloc d'una sopa, l'àtom era també de vegades es diu que va tenir una "núvol" de càrrega positiva.
Amb aquest model, Thomson va abandonar el seu anterior "nebular àtom" hipòtesis en què es compon l'àtom de vòrtex immaterials. Ara, si més no part de l'àtom havia d'estar compost de partícules dels corpuscles negatius de Thomson, encara que la resta de la part de càrrega positiva de l'àtom romandre alguna cosa nebulós i mal definit.

Model Rutherford: El model de Rutherford o model planetari és un model de l'àtom ideat per Ernest Rutherford.El nou model de Rutherford per l'àtom, sobre la base dels resultats experimentals, contenia les noves característiques d'una càrrega central relativament alta concentrada en un volum molt petit en comparació amb la resta de l'àtom i amb aquest volum central també conté la major part dels la massa atòmica de l'àtom. Aquesta regió es diria el "nucli" de l'àtom en els anys posteriors.
Model de Rutherford no va fer cap progrés nou en l'explicació d'electrons estructura de l'àtom, i en aquest sentit el paper de Rutherford es va limitar a esmentar l'anterior 1904 "Saturn" model atòmic de Hantaro Nagaoka, en què una sèrie de diminuts electrons volta al nucli com les partícules llavors la hipòtesi que formen l'anell al voltant de Saturn. Per implicació, la concentració de Rutherford de la major part de la massa de l'àtom en un nucli molt petit, va fer algun tipus de model planetari d'una metàfora encara més probable que abans, com per exemple un nucli que conté la major part de la massa de l'àtom, en una analogia amb el Sol conté la major part de la massa del sistema solar. En dos anys, el model de Rutherford es va ampliar més tard i es quantifica pel seu alumne Niels Bohr, amb l'anomenat model de Bohr de l'àtom.

Model Bohr: Un àtom té una dimensió de l'ordre de 10-9 m. Està compost per un nucli relativament pesat (les dimensions són de l'ordre de 10-14 m) al voltant del qual es mouen els electrons, cadascun de càrrega-i , i de massa em. El nucli està compost per protons i neutrons. El nombre Z de protons coincideix amb el nombre d'electrons en un àtom neutre. La massa d'un protó o d'un neutró és aproximadament 1850 vegades la d'un electró. En conseqüència, la massa d'un àtom és pràcticament igual a la del nucli. No obstant això, els electrons d'un àtom són els responsables de la majoria de les propietats atòmiques que es reflecteixen en les propietats macroscòpiques de la matèria. El moviment dels electrons al voltant del nucli s'explica, considerant només les interaccions entre el nucli i els electrons.

IONS


és una subpartícula carregada elèctricament constituïda per un àtom o molècula que no és elèctricament neutra. Conceptualment això es pot entendre com que, a partir d'un estat neutre d'un àtom o partícula, s'han guanyat o perdut electrons, aquest fenomen es coneix com ionització.
Els ions carregats negativament, produïts per haver més electrons que protons, es coneixen com anions (que són atrets per l'ànode) i els carregats positivament, conseqüència d'una pèrdua d'electrons, es coneixen com cations (els que són atrets pel càtode) .


ISOTOPS


Els isòtops són variants d'un element químic particular. Mentre que tots els isòtops d'un element donat quota el mateix nombre de protons, cada isòtop difereix dels altres en el seu número de neutrons. L'isòtop terme es forma a partir de l'arrel grega talps isosand. Per tant: "el mateix lloc", el que significa que els diferents isòtops d'un mateix element ocupar la mateixa posició en la taula periòdica. El nombre de protons en el nucli de l'àtom identifica de forma única un element, però un element donat pot tenir en principi qualsevol nombre de neutrons. El nombre de nucleons (protons i neutrons) al nucli és el nombre de massa, i cada isòtop d'un element donat té un nombre de massa diferent.

RADIOACTIVITAT

La desintegració radioactiva és el procés pel qual un nucli atòmic d'un àtom inestable perd energia emetent partícules ionitzants . Hi ha molts tipus diferents de desintegració radioactiva . Un decaïment, o pèrdua d'energia, es produeix quan un àtom amb un tipus de nucli, anomenat el radionúclid progenitor, es transforma en un àtom amb un nucli en un estat diferent, oa un nucli diferent que conté diferents nombres de protons i neutrons. Qualsevol d'aquests productes es diu el núclid fill. En alguns decau el pare i la filla són diferents elements químics, i per tant els resultats del procés de desintegració a la transmutació nuclear .

Els processos de desintegració primers a ser descoberts eren desintegració alfa, la desintegració beta, gamma i decaïment. La desintegració alfa es produeix quan el nucli expulsa una partícula alfa. Aquest és el procés més comú d'emissors de nucleons, però en rars tipus de desintegració, els nuclis poden expulsar protons o nuclis específicament altres elements. Decaïment beta es produeix quan el nucli emet un electró o un positró i un tipus de neutrí, en un procés que transforma un protó en un neutró, oal'inrevés. El nucli pot capturar un electró en òrbita, la conversió d'un protó en un neutró. Tots aquests processos resulten en la transmutació nuclear.

SUBSTÀNCIA

 La teoria de la substància, o substància atribut teoria, és una teoria ontològica sobre objectualitat, postulant que una substància és diferent de les seves propietats. Una cosaen-si és una propietat-portador que s'ha de distingir de les propietats porta.
La substància és un concepte clau en l'ontologia i la metafísica. Filosofies pot dividir-se en varietats monista, dualista o pluralista d'acord amb el nombre de substàncies que consideren el món per comprendre. Segons la visió monista, com les de l'estoïcisme i Spinoza, no és només una substància, sovint identificat com Déu o l'ésser. Aquestes maneres de pensar de vegades s'associa amb la idea de la immanència. Dualisme veu el món com compost de dues substàncies fonamentals, mentre que el pluralisme, una característica del platonisme, per exemple, i l'aristotelisme, afirma que hi ha més substàncies, i moltes vegades que aquestes substàncies poden ser col · locats en una jerarquia ontològica.

MATERIAL

Es una cosa feta de matèria, constituïda d'una o més substàncies. Fusta, ciment, hidrogen, aire i aigua són tots exemples dels materials. De vegades el terme "material" s'usa més estret per referir-se a substàncies o components amb certes propietats físiques que s'utilitzen com entrades a la producció o fabricació. En aquest sentit, els materials són les peces necessàries per fer res més, des d'edificis i obres d'art a les estrelles i les computadores.

·Fusta: Taulers durs, suro, tac de fusta, fusta de la tira i el paper.El paper no es veu o se sent el mateix que als altres en el grup, però es fa el paper de polpa de fusta. De vegades, les propietats d'un canvi material a mesura que es processa en una cosa nova.El suro és l'escorça d'un arbre "alzina surera". En termes generals els materials de fusta no són molt durs i són lleugers. Es tracta d'un marró groguenc en el seu estat natural.

·Metall: Acer, coure, alumini, llautó, paper d'alumini, pern d'acer, llautó sostenidor de paper, paper clip d'acer, moneda de coure.Els metalls són brillants i molt fort. La majoria són materials de pes pesat encara l'alumini és extraordinàriament lleuger. La làmina d'alumini és molt prima com el paper, però que no té la mateixa sensació de textura o aparença.Metalls tothom se sent fredes al tacte encara que una petita part s'escalfa ràpidament a la seva mà i el que no es nota sempre.

·Plàstic: Els plàstics poden causar molta confusió, ja que poden ser de colors molt diferents i tipus. Poden ser transparents, translúcides o opaques. Poden ser de pes lleuger o pesat, encara que la majoria dels tipus són més lleugers que els metalls. Poden ser tou, dur, elàstic, flexible o fort encara que no tan dur o ferm com metalls. Plàstics sent una mica calent al tacte, encara que això pot ser difícil d'observar.

·Fibres i Teixits: Aquests són tots fets de fils de fibres diminutes trucades. Ells poden ser de plantes com la planta de cotó o d'animals. També poden ser fetes per l'home a partir de productes químics. Nylon és un home fet de fibra de polièster i també ho és. Les fibres són molt importants per a la roba sinó que també són necessaris per a la fabricació de tot tipus d'altres coses importants, com cordes i veles per a embarcacions. La tela de color gris platejat en aquest quadre és a prova de foc i es pot utilitzar si roba resistent al foc oa les parets i les teulades dels edificis per evitar que el foc es propagui

·Pedra i Vidre: Aquests materials no semblen estar relacionats. El vidre és transparent, però la ceràmica i la pedra no ho són. El vidre està fet de sorra i sorra prové de roca que s'ha desgastat per l'acció de les ones i el clima. El vidre s'obté escalfant sorra i altres minerals de la terra a una temperatura molt alta. Es fon i forma de cristall. El vidre pot ser trobat a la terra prop dels volcans. Ceràmica i vidre són sovint anomenats 'ceràmica'. Els materials ceràmics són molt durs i poden resistir altes temperatures. L'olla de fang trencada a la imatge és molt fràgil, ja que encara no s'ha posat en un forn calent per coure dur i arribar a ser com un material ceràmic.

Reaccions químiques

En aquest apartat parlarem sobre canvi químic i canvi físic, tipus de reaccions químiques,
indicadors de canvi químic i representacio de les reaccions químiques.


Una reacció química és un procés que condueix a la transformació d'un conjunt de substàncies químiques a un altre. Les reaccions químiques poden ser espontània, sense necessitat d'aportació d'energia, o no espontània, típicament després de l'entrada d'algun tipus d'energia, tal com calor, llum o electricitat. Clàssicament, les reaccions químiques que comprenen canvis estrictament impliquen el moviment d'electrons en la formació i ruptura d'enllaços químics entre els àtoms, i sovint es pot descriure per una equació química.

CANVI QUÍMIC I CANVI FÍSIC

Canvi fisic 

Els canvis físics són canvis que afecten la forma d'una substància química, però no canvien la composició química d'aquesta substància. Els canvis físics s'utilitzen per separar barreges de compostos en els seus components, però normalment no es pot utilitzar per separar compostos en elements químics o compostos més simples.

Els canvis físics ocorren quan objectes o substàncies patir un canvi que no canvia la seva composició química. Això contrasta amb el concepte de canvi químic en el qual la composició d'una substància canvia o substàncies un o més combinar o separar per formar noves substàncies. En general, un canvi físic és reversible per mitjans físics. Per exemple sal dissolta en l'aigua es pot recuperar en permetre que l'aigua s'evapori.

Un canvi físic implica un canvi en les propietats físiques. Els exemples de propietats físiques inclouen la fosa, de transició a un gas, el canvi de força, els canvis de durabilitat, els canvis en la forma cristal · lina, el canvi de textura, forma, mida, color, volum i densitat.

Un exemple d'un canvi físic és el procés d'acer temperat per formar un full de ganivet. Una peça en brut d'acer es va escalfar repetidament i martillado que canvia la duresa de l'acer, la seva flexibilitat i la seva capacitat per mantenir una vora afilada.

Molts canvis físics també impliquen el reordenament d'àtoms més notablement en la formació de cristalls. Molts dels canvis químics són irreversibles, i molts canvis físics són reversibles, però reversibilitat no és un criteri segur per a la classificació. Encara que els canvis químics poden ser reconeguts per una indicació com ara olor, canvi de color, o la producció d'un gas, cadascun d'aquests indicadors pot resultar de canvi físic.

Canvi quimic


Els canvis químics es produeixen quan una substància es combina amb un altre per formar una nova substància, anomenada síntesi o, alternativament, es descompon en dues o més substàncies diferents. Aquests processos s'anomenen reaccions químiques i, en general, no són reversibles, excepte per les reaccions químiques addicionals. Algunes de les reaccions produeixen calor i es diuen reaccions exotèrmiques i altres poden requerir calor per permetre que ocorri la reacció, que s'anomenen reaccions endotèrmiques. Comprensió dels canvis químics, és una part important de la ciència de la química.
Quan es produeixen reaccions químiques, els àtoms s'han reordenat i la reacció va acompanyada per un canvi d'energia com nous productes es generen. Un exemple d'un canvi químic és la reacció entre el sodi i l'aigua per produir hidròxid de sodi i hidrogen. Tanta energia que s'allibera el gas d'hidrogen alliberat espontàniament es crema en l'aire. Aquest és un exemple d'un canvi químic perquè els productes finals són químicament diferents de les substàncies abans de la reacció

Reaccions quimiques

Reacció de síntesi o elements compostos senzills que es uneixen paràgraf formar ONU Compost mes complex

La següent és la que presenten generals proforma aquest tipus de reaccions:

A + B → AB

On A i B representen qualsevol substància química.

Un exemple de Reacció és la Síntesi del Clorur de sodi:

2na (s) + Cl2 (g) → 2NaCl (s)

Reacció de descomposició d'un compost es fragmenta bany elements compostos o més sencills. En aquest Tipus de reacció un sol reactiu de esdevé bany zones productes o. AB → A + B

On A i B representen qualsevol substància química.

Un exemple reacció és la descomposició de l'Aigua:

2H2O (l) → 2H2 (g) + O2 (g)

Reacció de desplaçament senzill o substitució un element reemplaça un altre en un compost. A + BC → AC + B

On A, B i C representen Qualsevol substància química.

Un exemple  de Reacció si Evidència quan el ferro (Fe) desplaça al coure (Cu) és el sulfat de coure (CuSO4):

Fe + CuSO4 → FeSO4 + Cu

Reacció de desplaçament doble o doble substitució els Ions en un compost canvien llocs amb els Ions de un altre Compost paràgraf Formar dos Substàncies different. AB + CD → AD + BC

On A, B, C i D representen qualsevol substància química.

Vegem sense exemple  de Reacció:

NaOH + HCl → NaCl + H2O